Alive inside

A vegades passen coses, subtileses gairebé imperceptibles, que es queden ancorades al cervell i a la memòria amb una nitidesa impecable. Ahir, durant el concert en va succeir una de les que recordaré sempre. Al final de la sala, a les taules de la cafeteria, una senyora i tu preníeu quelcom i escoltàveu el concert amb atenció i sense parlar. Vaig pensar que hi éreu per atzar, però no. En el moment que van començar a sonar les primeres notes de “Nina de bronze trencada”, la teva acompanyant va empènyer la  cadira de rodes per apropar-te una mica més a l’escenari i tu vas començar a bellugar les mans i el cap a un ritme, el teu ritme. Ella somreia i et posava una mà de mare sobre la  cama. La música vencia la presó de la paràlisi. Des de l’escenari et mirava i m’emocionava. Moltes gràcies per regalar-me tanta llum amb aquest petit miracle. No ho oblidaré mai.

El poder de la música per qui encara tingui dubtes, en aquest vídeo, relacionat amb la demència:

 

 

6. El fil desfilat. Paral·lels

PARAL·LELS

Porta molt de temps seguint-la a tot arreu sense ser vist,
viu per espiar-la, vola com una ombra pels carrers.
Ja ni se’n recorda com va començar aquest estúpid joc.
Quina poca traça per teixir un encontre fortuït.
Malaltís desig que l’ha paralitzat per sempre més,
timidesa absurda, solitud perversa i absorbent,
no fa marxa enrere, enganxat a ella.
Una vida imaginària
el consola a les nits, ha somiat que s’estimaven.
Quina poca traça per teixir un encontre fortuït.
Malaltís desig que l’ha paralitzat per sempre més,
timidesa absurda, solitud perversa i absorbent.
Ell no sap que ella surt de casa amb un únic anhel,
que aquell que la mira se li apropi.
Una vida imaginària, la consola a les nits.
Ha somiat que s’estimaven.

Short Cuts, imprescindible pel·lícula de Robert Altman, jugava a mostrar les vides d’uns personatges completament allunyats i heterogenis  que —per atzar, o bé per algun esdeveniment sobtat— acabaven interactuant en determinats moments de la història. El guió és una adaptació de diversos relats de Raymond Carver i el resultat, una inquietant visió de la crisi de valors que existeix a la nostra societat.

Les vides de Short Cuts dibuixaven un entramat de línies secants. Les dues vides de Paral·lels no s’arriben a creuar mai. Ni una sola, de paraula, i només, alguna mirada furtiva.

Una història de dues línies condemnades a mirar-se (somiar-se) des de la distància i a no tocar-se mai.