Solsticis

S’apropa el solstici i aquest cop ve acompanyat de nous projectes, nous horaris i noves obligacions que s’han d’afegir a les que ja duc incorporades. Miro el rellotge rodó de la cuina, tanco els ulls i els torno obrir, desitjo que en comptes del 12 hi aparegui el 13. Dues hores més diàries, això és el que necessito, crec, per a arribar a tot. Malauradament, per molt que obri i tanqui els ulls el 12 continua impertèrrit… Després d’una setmana amb la veu esmicolada i inservible i tot just recuperada, cal posar-se al dia amb els assajos i les gravacions: tenir temps per posar a prova les noves cançons cantant-les i recantant-les, repassar les lletres… No sé si ara que tenim més hores de sol, la percepció del temps s’eixampla i la foscor més tardana ens ajuda a treure més profit de les nostres hores. Ferm propòsit el de no perdre el temps, o potser precisar, com diu Mario Benedetti d’un tiempo sin tiempo.

Preciso tiempo necesito ese tiempo
que otros dejan abandonado
porque les sobra o ya no saben
que hacer con él
tiempo
en blanco
en rojo
en verde
hasta en castaño oscuro
no me importa el color
cándido tiempo
que yo no puedo abrir
y cerrar
como una puerta

tiempo para mirar un árbol un farol
para andar por el filo del descanso
para pensar qué bien hoy es invierno
para morir un poco
y nacer enseguida
y para darme cuenta
y para darme cuerda
preciso tiempo el necesario para
chapotear unas horas en la vida
y para investigar por qué estoy triste
y acostumbrarme a mi esqueleto antiguo

tiempo para esconderme
en el canto de un gallo
y para reaparecer
en un relincho
y para estar al día
para estar a la noche
tiempo sin recato y sin reloj

vale decir preciso
o sea necesito
digamos me hace falta
tiempo sin tiempo.