Projectes de Felicitat

A vegades, l’estat d’ànim et porta la necessitat d’escoltar una cançó; d’altres, les cançons et canvien l’estat d’ànim. Diuen que les primeres formes de llenguatge humà tenien un component musical, que el ritme i l’entonació servien per a comunicar. Potser és per això que tinc la necessitat de cantar, i, potser, de comunicar amb la música el que no puc dir amb paraules. El cant m’allibera i em relaxa…és un massatge per a l’ànima. Hi ha poemes que em provoquen el mateix efecte, una obertura per on s’escapen les emocions més difícils d’expressar, com ara allò que em passa cada vegada que llegeixo Vinyoli:

PROJECTES DE FELICITAT

Ens vàrem perdre en el pas
inacabable i únic
de l’un a l’altre :
parlaríem
de tot en el clar dia just,
se’ns tornaria la veu
com un silenci de rosada
damunt l’herba a la nit,
reposaríem els ulls
damunt l’ordre dels camps
i les illes poblades
de gavians i d’ullastres.

Però un dia, en caient
la tarda fora camp,
vam encendre un gran foc
en una morta oliveda
i amb mans tremoses ens posàrem
buscalls encesos a la boca
i ens n’omplírem el pit.
I vam morir, mai no morint,
com de cremades d’últim grau.

Joan VINYOLI. Vents d’aram.

Moments

Les 17.00. Sona el telèfon. “Hola! ja som aquí!”, els de la tele han arribat i jo encara estic per la Gran Via. Pot ser el Sergi hi és i els pot obrir. A no, que sóc jo que tinc la clau. Per sort a aquesta hora encara no hi ha massa trànsit. Bé.  He arribat puntual, he trobat lloc per aparcar. Pujo al pis. D’aquí a una estona començarà tot, però ara, encara es respira silenci. El silenci tan fi que desprenen els pisos on no hi viu ningú. Les parets sense quadres i els prestatges sense llibres retornen aquesta percepció de buidor que ensumo per l’oïda.

Piquen a la porta i comença a  arribar tothom. Càmeres, músics, focus, periodistes. Col·loco la càmera com un ull indiscret. Ho gravarà tot.

Assagem a l’habitació del fons (és clar). La Heike, el Jordi i el Sergi, magnífics com sempre.

Ens criden, hem de fer l’entrevista. Anem fora d’horari i per fi comença a entrar el públic, els amics. Alguns s’han conegut als nostres concerts, d’altres quan no venen se’ls troba a faltar. Som com una família. M’agrada. Molt.

Encara passen uns minuts llargs de prova de so, tot l’equip de la televisió ens tracta amb una delicadesa exquisida.

Comença el concert i em deixo guiar per les paraules i la música… m’oblido de tot menys del present, ballant en la dolcesa i l’amarguesa de ser perfectes i de ser breus…

Els edificis Trade

Dijous repreníem la curiosa activitat de promocionar el disc. Després d’haver passat per uns quants estudis de ràdio ben diferents, ara li tocava el torn a Som Ràdio. Una ràdio molt nova, plena de gent i senyeres catalanes. Es respirava entusiasme, cosa que, a vegades, he trobat a faltar  a cadenes de ràdio més “institucionalitzades”.

El noi que ens ha rebut ens ha demanat si ens podia fer una foto:

—I tant! —hem dit el Sergi i jo a l’uníson.

—No, no, aquí no! Aquí, amb les banderes—ens ha senyalat cap a un racó.

—Ah! D’acord, amb les banderes…

Els meus pares no viuen massa lluny dels edificis Trade, la seu de Som Ràdio. Recordo passar sovint per davant i mirar amb els ulls de nena aquella estructura de miralls tan “radicalment” moderna. Sempre pensava que allà hi treballava la gent important, els grans personatges que decidien sobre els negocis que bellugaven el món. Un territori infranquejable.

Anys més tard, he entrat per primer cop als edificis Trade. He pujat al desè pis i he cantat dues cançons d’amor. Potser encara hi ha despatxos on decideixen sobre grans negocis, però dijous no podia evitar somriure davant el fet d’haver subvertit una de tantes idees que conformaven els meus records d’infantesa. Rodejada per les vistes nocturnes que m’oferia la freda estructura de vidre, jo travessava el desert del món de la mà del poema de la Sophia de Mello Breyner-Andersen:

 

Per travessar amb tu el desert del món.

Per a enfrontar-nos junts al terror de la mort

Per veure la veritat per perdre la por

Al costat dels teus passos  vaig caminant

 

Per tu vaig deixar el meu regne el meu secret

La meva ràpida nit el meu silenci

La meva perla rodona  i el seu orient

El meu mirall la meva vida la meva imatge

I vaig abandonar els jardins del paradís

 

Aquí defora  a la llum sense vel del dia dur

Sense els miralls  vaig veure que estava nua

I en el camp ras s’enterbolia el temps

 

Per això amb els teus gestos vas vestir-me

I vaig aprendre  a viure amb tot aquell vent.