Our Masterpiece Is the Private Life

Joguines pel terra, contes oberts que ocupen bona part del sofà. Les tasses de cafè per rentar i les nenes corrent sense sabates ni mitjons. Al bell mig del menjador discutim els arranjaments de la versió acústica de “El Dia que Dante va baixar a l’infern…”. Finalment, la Heike entrarà tres compassos més tard i el Jordi no sap si fer la melodia o la línia de baix. El Sergi s’ha animat a fer algunes segones veus.

Les nenes ara riuen i ens espien per l’escletxa de la porta entreoberta, esperen amb candeletes “Les lletres lligades” que, sense saber molt bé per què, és la cançó que s’han après de memòria i que em demanen que canti un i altre cop. Així doncs, s’ha convertit en una mena d’himne d’estar per casa que tan serveix per a l’hora del bany com per a les prèvies  d’anar  a fer nones.

Més tard,a la nit, quan tothom dorm i les urgències són menys urgències (al final només queda la urgència d’anar dormir, i sempre fa tard) llegeixo el poema de Mark Strand i em queda l’eco del seu títol:  Our masterpiece is private life (la nostra obra mestra és la vida privada). I si és així, tinc la sensació d’anar fent la meva obra mestra de qualsevol manera, sense ser-ne conscient, sense tenir cura dels detalls, a bots i empentes.

By Mark Strand

For Jules

I

Is there something down by the water keeping itself from us,

Some shy event, some secret of the light that falls upon the deep,

Some source of sorrow that does not wish to be discovered yet?

Why should we care? Doesn’t desire cast its

rainbows over the coarse porcelain

Of the world’s skin and with its measures fill the

air? Why look for more?

II

And now, while the advocates of awfulness and sorrow

Push their dripping barge up and down the beach, let’s eat

Our brill, and sip this beautiful white Beaune.

True, the light is artificial, and we are not well-dressed.

So what. We like it here. We like the bullocks in the field next door,

We like the sound of wind passing over grass. The way you speak,

In that low voice, our late night disclosures . . . why live

For anything else? Our masterpiece is the private life.

Avui és 21.

Avui és dia 21. I els dies 21 porten sorpreses amagades. I he posat la radio i sonava un grup dels 80 anomenat “21 japonesas”. M’han trucat del taller per dir-me que ja tinc a punt el cotxe i fa un dia de sol d’hivern, d’aquells que et permeten veure lluny i clar i lluminós i net.

Un dia que, també, m’ha portat una faringitis d’aquestes que no et deixa empassar ni la saliva… Res que no curi una mica de repòs i ibuprofè.

Avui un ocell que es diu minimal21 ha sortit de la gàbia i es passeja per aquest cel barceloní de color intens.  Mireu amunt, sí, és aquell que mou les ales!Les ales intactes…

Ales intactes

The white sails still fly seaward,
Seaward flying,
Unbroken wings.
(T.S. Eliot)

Pot no tenir res a veure el projecte
que fas de tu mateix i el tu mateix
que trobes cap d’uns anys. Començaràs
a comprovar: realitat i desig
són enemics. Es porten la contrària.
Què hi fa allò que volies de tu?
No compta ja el que t’imaginaves.
Compta només el resultat final:
qui ets, què fas i la fràgil volada
d’unes ales intactes. (Josefa Contijoch)

 

Nuria